Alguien dijo haber leído que el miedo a la muerte en su forma
más espantosa era el que experimentaban los recién nacidos.
Era la sensación de pánico al ser arrojados fuera de su planeta,
del útero materno, hacia el vacío insondable del espacio exterior.
en molts dies de pluja trobes a faltar aquelles botes d’aigua de color blau fosc. Et posaves els pantalons per dins i podies anar tranquil·lament trepitjant bassals pel carrer. I és que odio molt anar a tot arreu amb la vora dels pantalons molla, aquella sensació de fred a les cames, el pes als turmells a l’hora de fer un pas. En molts dies de sol, però, el que trobo a faltar és sortir de casa i passejar per carrers, places i parcs. I estrenar aquella jaqueta més prima, els glaçons a les begudes, la conversa més lleugera. Llàstima que no tingui cap de les dues coses sent avui diumenge. Encara.
* llegint Delicioso suicidio en grupo Arto Paasilinna
