el soroll de les portes de ferro reixades que es tanquen per després poder-ne obrir d’altres. Tanqueu la M1. Obriu la M2. Un soroll continu. Em va recordar a Los Otros, però aquí no hi ha fantasmes, només ànimes. Les mirades al clatell dels vigilants, vestits de blau i un walkie a la butxaca, i les mirades per tot arreu d’aquell munt d’homes tancats en un pati on fins i tot les cistelles de bàsquet els recorden on són. I més portes, i més reixes, i més persones. Les càmeres de seguretat a cada cantonada, registrant-nos, seguint-nos, palpant-nos. I a la fi la sortida. Vam coincidir amb la d’un home amb una petita motxilla a l’espatlla i un gran somriure als llavis. No hi ha manera que poguem saber què sentia: nosaltres només passem per la presó des de la casella de «només visites».
-
Filed Under
