la vida a vegades sembla una successió de casualitats i, d’altres, simplement ho és. Com aquella vegada que, des de la finestra de la feina, es veia una gran taca de sang al mig de la carretera. Estava envoltada per un munt d’armilles grogues reflectants i dos autobusos se la miraven des del seu semàfor il·luminat en verd. Tothom va deixar de respirar durant minuts. Fins que una mànega va arrossegar tota aquella taca de sang vermella carrer avall, deixant altre cop la carretera del color de l’asfalt per on els autobusos van poder començar a passar sense fer cas del semàfor. I tothom va començar a caminar en direccions oposades. Suposo que ho volien oblidar. Però al fer-ho no van poder veure com, al cap d’uns segons, una dona empenyia un cotxet per sobre del lloc on hi havia hagut aquella gran taca. Sense saber-ho estava tancant un cicle. I obrint-ne un altre.
-
Filed Under
Comments (3)
Saps, sempre penso que en una cadena d’esdeveniments hi ha d’haver-n’hi algun que ens torni al principi, i això espanta una mica, perquè sembla que no es pugui evolucionar. I a més, no tots els principis (que és el mateix que dir finals) són agradables.
El més dolent de tot és quedar-se tancat al cercle i no aconseguir sortir…
Com sempre aconsegueixes que m’ho imagini tot al detall :-)
Allà on hi ha mort, la vida torna a neixer.