la realitat sempre supera la ficció. I això és així perquè la ficció sempre surt de la pròpia realitat maquillada. Però una cosa és saber-ho i l’altre és creure-s’ho. Pots estar tranquil·lament al sofà mirant una pel·lícula sabent que tot surt d’algú amb molta imaginació. Però, si hi penséssim, segur que a la vida real trobaríem alguna història que s’hi assembla, encara que sigui remotament. D’altres vegades, però, la ficció perd el seu nom i es converteix en realitat. I el cop de puny és més dur. A l’aixecar-te del sofà saps que has estat veient una porció de la realitat passada, però et segueixes preguntant si t’han explicat la veritat. Perquè no acostumen a anar sempre agafades de la mà. I qui sap si és una sort o una desgràcia.
* mirant Capturing the Friedmans Andrew Jarecki
Comments (2)
A mi em passa amb la música això. Quan tinc moments que les coses no acaben de rutllar, sembla que algunes cançons les hagin escrit i cantat per mi, que les hagin fet a partir de la meva experiència. De vegades fa mal. Alguns cops he hagut d’apagar la ràdio o el reproductor per no posar-me a plorar com una magdalena.
Per més imaginació que es tingui, la base és sempre la realitat. Per això les històries ens semblen tan properes moltes vegades. En el fons, tots som més iguals del que ens pensem. Bon any, maca!