m i t j a n i t

amb el fred que em recorre l’espinada i els cabells encara xops recordo aquell cap d’any massa llunyà que vam passar a la muntanya. Era una casa petita amb un passadís llarguíssim. I on l’escalfor de la calefacció sortia del terra. En un moment entre la una i les dues de la matinada ens vam trobar tots asseguts al passadís, acariciant les rajoles, amb música de fons i envoltats del fum d’algun cigarret. Aquella mena de microcosmos espontani m’ha fet pensar en l’ara i en l’aquí, i en com tot pot ser resolt de la forma més insospitada possible. La ment sempre ens reserva alguna sorpresa quan l’interrroguem desesperadament…

Tweet