somio en fer coses que no sé ni si existeixen i, a la vegada, comprovo en temps real que no m’agraden gens els canvis. No sembla que puguin ser compatibles. El problema és que m’acomodo massa als llocs, potser, o que em conformo amb poc, qui sap, o que no tinc prou iniciativa. De fet, tan se val. La conclusió sempre acaba sent la mateixa, i sempre la trobo asseguda al mateix lloc.
-
Filed Under
Comments (4)
Doncs a vegades convindria canviar-li la cadira de lloc, a veure si la veus asseguda en un món diferent i d’aquells que un cop es descubreixen ja no s’abandonen! Jo tampoc estic massa donada a depèn de quins canvis, però a vegades provar-ho està bé, com la llevadura de cervesa!
a mi també m’ha passat això moltes vegades. somiar però quedar-me asseguda a la cadira. per què ens fan tanta por els canvis?
Ahir em vaig deixar caure per casa teva, aina, i no vaig entendre res. Avui, tot tornant-hi, me n’adono que ahir on dius «compatibilitat» hi havia llegit «comptabilitat». Ara, ja ho veig tot més clar. Segueix somniant —que a la fi ja saps que és l’important—, i fes allò que et surti de dins —siguis com siguis.
Doncs jo penso que els canvis sempre son bons. La por a ells son inebitables. I més quan sembla que tinguis una estabilitat .
Sempre anem cap a alguna banda. Sapiguem, o no, on està aquest lloc.