mireu de salvar-vos vós mateix una mica i, si us ofegueu,
moriu almenys sabent que nedàveu cap a la platja
els dies de vint-i-quatre hores haurien de ser més curts, i tant, així no tindria la sensació que perdo molt el temps. Potser ni d’aquesta manera seria capaç de posar-me les piles, prèviament recarregades. I les coses no s’haurien de mesurar per allò que semblen sinó per allò que són. El detall és el que compta, que en diuen. Però a vegades costa. Potser, tot plegat és només l’enèsim símptoma que em diu que hi ha alguna cosa que segueix sense anar bé. Qui sap si es refereix a mi. De tota manera, estic contenta sense estar-ho… giraré el cap, a veure si veig la platja…
* paraules de Fahrenheit 451 Ray Bradbury
