hi ha dies en els que
m’agradaria
ser
invisible
i passejar-me entre la gent sense ser vista
i sentir-los aquella conversa que amaguen
i mirar-los a la cara sense pestanyejar
i alçar-me per sobre de les seves espatlles sense por
i tancar-los el pas per fer-los caure
i intentar que sempre hi hagués una paret al final del seu camí perquè si poguessin estampar
però sempre m’oblido que l’important no és pas que no et vegin… és que no et vegin venir… m’ho apunto, i m’ho aprenc.
Comments (2)
Amb lo xafa que soc jo, m’encantaria també en moltes ocasions ser invisible. De moment ens haurem de conformar sent com som. oi? Ata luego.
i no faries res mes si fos invisible? segur q si… je je
jo tb m’ho apunto, q m’agradat això de q no et vegin venir…