m’agradaria seure a aquella taula del racó, penjar-hi la jaqueta blava que m’arriba als genolls i la bufanda amb ratlles de colors i esperar que el cambrer arribi amb el cafè demanat a la barra. Seuríem un davant de l’altre i t’ensenyaria a obrir els sobres de sucre allargassats, encara que sempre els facis malbé i n’avoquis més al plat que a la tassa. Llavors faries aquells moviments compassats amb la cullereta per remenar-lo i en faries un glop curt, cenyint el front indicant-me que encara crema. Jo escuraria tota l’escuma que sempre queda al fons de la tassa i et demanaria perquè tu sempre l’oblides…
llàstima que l’hivern no és perpetu
però, si vols, avui podem compartir un bon granissat
de cafè
Comments (9)
mmm…granisat de cafè, no ho he provat mai…però ha de ser bo…
No hi ha res com un cafè a l’hivern o un granissat a l’estiu, i tot entra millor si tens una bona companyia… ;)
Petons!
No se si compartirem un granissat de cafe…ho veig dificil avui, pero segur que si no pot ser avui sera dema, tot i que potser em demanare un gilatto…fins ara nu.
ni l’estiu ni l’hivern duren per sempre i és bo poder compartir un café siga de la manera que siga. mmmm…. m’agrada molt l’estiu però llegint la teua escena m’han vingut ganetes d’hivern…
A mi també m’agradaria viure constantment a l’hivern. Tinc ganes de que arribi…
Petons,
Aroa
PS: Jo de gran vull saber escriure com tu!
Quedem quan vulguis, aina. Els petits detalls alhora de descriure els aprecio molt. Un post molt guapo, de debó!
nostàlgia de l’hivern!!! quin gust un cafè calent, en una taula de racó, amb l’abric, la bufanda, els guants i el gorro de llana, en un cafè antic d’un barri de Paris.
sempre tens el cafè amb gel! de totes maneres jo encara em prenc tallats calents tot i la calor.
Jo m’apunto al granissat eh!