darrera d’una presència maternal però amb rol de professora universitària vaig descobrir que, voltant pel món, hi ha una Ada que és la meva gota d’aigua particular. De ben segur que, algun altre dia, aquesta gota també va descobrir la seva dels llavis de la mateixa persona.
és estrany saber-se una còpia d’algú altre, sense conèixer-la. És estrany no poder esbrinar per quines lleis de la natura hi poden haver dues persones iguals, però diferents.
i per la seva sort, i la meva desgràcia, espero que, a part del reflex al mirall, només compartim la mateixa lletra per obrir i tancar-nos el nom…
Comments (5)
una vegada em van dir que quan dues gotes d’aigua es troben n’hi ha un que mor. Espero que no sigui el cas…
Ha de fer mitja por trobar-te cara a cara amb el teu reflex…
No tinc perdó, no tinc perdó, no tinc perdó… Quants dies dius que feia, que no et deixava cap comentari? Quants? Tants? No tint perdó, no tinc perdó no tinc perdó…
hi ha una peli que explica el que diu la Mery Cherry, em sembla que es diu «La doble vida de Verónica»
Fa temps, em va passar una cosa curiosa: em vaig trobar amb una noia que era igual (però ben bé igual: el mateix cos, un rostre molt semblant, les ulleres…) que jo quan tenia 15 anys. Se’m va posar la carn de gallina. I el més curiós de tot és que aquesta noia es deia com la meva germana. I la meva germana té un nom bastant peculiar, que no hi ha gaires…