ahir seia en un dels bancs vermells de l’estació, esperant, en companyia d’una dona de cabells blancs i mirada perduda i d’una noieta que ensenyava el melic amb ganes.
pensava en la pràctica acabada d’enllestir i en la pila de fulls que encara em resten per llegir, pensava en com encabir la carmanyola del dinar a la bossa ja plena, pensava en que em cal anar a buscar una d’aquelles memòries usb perquè portin tota la feina feta, pensava en què podria aconseguir com a regal per l’aniversari del meu germà, pensava en el desgavell que s’ha muntat entremig dels que se suposa ens han de governar, pensava…
i entremig dels pensaments vaig desitjar defugir-los i mantenir-me’n al marge, veure’ls de lluny en forma de pilota i clavar-los una bona puntada de peu, que fessin un trajecte ben llarg travessant el cel mentre m’ho mirava asseguda sola al banc, després de perdre el tren
Comments (5)
ho veus? perds el tren per ser pessimista!
:))
Ara tornarem a escoltar el Diguem No del Raimon. Ja n’hi ha prou de claudicacions.
de vegades hauria de ser tan fàcil aturar els pensaments com treure’s les sabates…
M’has fet recordar quan perdia el tren voluntàriament… per quedar-me asseguda en un banc i passar una estona més contemplant aquell anar i venir de gent. Suposo que ho feia per retardar la meva tornada a la realitat…
de vegades entren ganes, sí. De perdre el tren, d’esperar una mica més, de enviar la pilota al sisé pi…