des del meu balcó les vistes cada vegada són més minses… però en el paisatge si ha afegit quelcom que encara em fa sentir més incòmode:
quatre grues, dues a cada banda, m’observen, es giren i es recargolen, i tornen a posar-se sobre els meus ulls. Un munt de cases velles deixen pas, amb soroll, a un munt de parets fines i lluentes. I jo, mentrestant, creuo els dits perquè deixin de mirar-me i s’oblidin de les meves parets… que encara he de pintar.
Comments (3)
Doncs jo vistes no, però tinc una orquestra muntada al costat de casa que faria enveja als del Liceu… Els veïns estan construint un pis a sobre del que ja tenen i m’estan amargant l’existència!
Jo he estat una setmana en una habitacio amb vistes al Liffey i els seus canvis de nivell segons les marees.
tothom sap que la grua és un ocell més aviat lletjot. Una au de més d’un metre, amb les plomes cendroses i el coll negre.. ecs!
:))))
(deus tenir la casa plena de pols)