tothom sap que la vida és complicada
el que a molts d’altres encara ens sorprèn, però, és la manera com ens la podem arribar a complicar nosaltres mateixos
i que consti que això de sorprendre’ns ho considero d’allò més positiu
aquesta tarda, al voltant d’una taula plena de somriures i de cafeïna, hem tornat a compondre aquesta constatació. I hem tornat a cridar al cel que aquest cop ja n’hi ha prou que les complicacions ens guiïn la vida, les ja establertes i les creades de les nostres ments… que la vida ja és prou plena d’incoherències, carai…
Comments (7)
i després em sap tant de greu haver perdut temps pensant i solucionant aquestes complicacions en lloc de fer altres coses; abans d’ahir mateix em passava…
Cada dia que passa estic més convençuda que al voltant d’una bona taula és on es prenen les decisions més encertades. No necessàriament per la taula ni pel que s’hi pot posar a sobre, ja m’entens, sinó pels somriures… Descompliquem la vida, va! :)
Jo això ho comparo amb una «madeja» (no sé com es diu en català) de llana ben embolicada que s’ha d’anar desenredant poc a poc per poder arribar a fer el jersei.
Les complicacions són el mateix, s’han de desembolicar i desfer per poder fer el jersei sense cap nus.
Al voltant d’una taula, amb somriures i cafeïna, potser no solucionem la vida, potser ni tan sols deiexem de ser una mica incoherents, però sense els somriures i sense la companyia, la vida sí que deixaria de tenir sentit.
doncs, a mi m’encanta aina tenir complicacions,
perquè aleshores em permet dir una de «tacooos»
que en altres ocasions no ho tindria
;)
La vida, Aina, és quelcom planer, fàcil, natural, espontani,… És viure, el que és complicat. Una abraçada vital.
Visca les taules, rodones, quadres ovalades, de fusta, de vidre, vímet o de caramel :) la cafeïna, els dolcets, els somriures, els amics i les converses planeres i agradables i ara que ja fa fred encar millor que millor…aixxx estic tornant-me casolà casolà només em falta fer punt de creu ;) besets me n’alegre de trobar-te tan bé :)