intento sortir del refugi on em vaig guardar de la meva voràgine particular i sembla que no recordo on vaig tancar la porta. Però sempre hi ha una finestra mal tancada per on treure un braç i comprovar si segueix plovent.
recordo que fa poc vaig haver d’obrir el paraigua, recolzat a la meva espatlla, fent-lo girar com una ruleta sense boleta ni sort, aturant l’aigua dels núvols i dels geranis dels balcons. I els peus s’entrebancaven en els bassals. I els llavis xiulaven alguna cançó coneguda. I la ment es preparava per enfrontar-se a una altra setmana plena de viatges de tren i de competicions d’apunts.
em sembla que ja n’hi ha prou d’esperar: aparteu-vos, que agafo aire i començo a treure el cap al món…
Comments (5)
Sembla una bona injecció d’optimisme. Me n’alegro!
Ualaaa! Ja m’aparto!
Deixeu pas, que ve! I, guaiteu bé com ho fa; escoltant, llegint, mirant, sentint…
Això, i afanya’t que el món no acostuma a esperar a ningú eh.
si necessites una espentadeta per a donar impuls avisa! ;) per on començar? per on et pille en aquell moment… com que tot és circular ja veuràs com les coses van sorgir una darrere de l’altra…