El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res.
a primers de setembre ja em regirava neguitosa esperant poder sortir al carrer per comprar-me’l… i va arribar el dia en que, tant sols entrar a la llibreria, el vaig veure ben a la vista, esplendorós, esperant estar entre les meves mans.
i va venir amb mi a casa, dins una bossa, calmat i reposat. I li vaig fer un lloc a la prestatgeria de l’habitació, al costat del seu germà gran (tot i ser més prim que ell), perquè lluïssin un al costat de l’altre. I cada dia el prenia i m’hi endinsava, més i més a cada pàgina, a cada paraula, a cada matís.. fins que a l’arribar al final només vaig poder tancar-lo satisfeta d’haver-hi compartit molt més que les hores.
ara encara hi penso, tot i haver passat una setmana des que vaig girar l’última pàgina, i encara em té allà enmig atrapada. Potser, ben aviat, me’l rellegiré. Però el que és segur és que, de moment, segueixo viatjant amb ell.
* sí: jo també he gaudit amb Pandora al Congo Albert Sánchez Piñol
** moltes persones m’han precedit, i moltes d’altres n’han parlat. Aneu a fer-hi un cop d’ull
Comments (4)
El tinc començat… però per ara no puc llegir… Aviat, espero, perquè el principi era prometedor…
Me l’apunto a la (llarga) llista de llibres pendents. Ara estic amb Estúpidos hombres blancos, del Moore.
Decidit: després de perseguir l’ombra del vent, m’endinsaré al Congo amb Pandora. Gràcies, bonica!
Bones!!
Per fi torno per aquí. Veig que ets una apassionada a la lectura. Jo, confesso, no gaire. Però puc estar content perquè em vaig llegir el totxo del codi Da Vinci jo solet :p