el telèfon sona, es mou, es convulsiona, s’il·lumina. I jo me’l miro, amb indiferència, fent-me creure que no m’importa, que m’és igual, que seria capaç de no agafar-lo. I pitjo el botonet vermell i deixa de moure’s, la llum s’apaga, es calma.
però no es dóna per vençut i continua movent-se per cridar-me l’atenció, li giro el cap i s’arrossega per la taula, el tanco al calaix i segueix ressonant el seu so per l’habitació, el tiro per la finestra i el soroll del seu cop al terra el deixa sense paraules.
d’entre les peces, algunes tremoloses, li prenc el cor i me’l fico a la butxaca, al costat del meu. I sento que es mou, que es retorça, que defalleix i que reposa. Per fi sóc lliure.
Comments (2)
Noia, això sembla el ataque de los móviles! Et prometo que més val que soni que no pas que estigui en silenci absolut… esperar una trucada que no arriba és espantós!
uau! m’encantaria llençar el meu mòbil per la finestra!! però si no el vols sentir, apaga’l i tot serà silenci, una abraçada