tinc massa coses per acabar, o encara millor, per començar, però amb l’estiu la mandra s’apodera de mi i em deixa sense esma per fer res que soni a obligació, ocupant el temps de la manera més nímia possible.
m’he dedicat a endreçar apunts de l’any passat, a buscar nous llocs pels llibres que s’apilaven perillosament al llindar de la taula, a escoltar aquells discs que feia massa temps que tenia oblidats i a posar sentit a velles fotografies.
i és amb les fotos que el meu cap comença a pensar i a fastiguejar-se… perquè li porten vells records que no voldria conservar, o perquè l’allunyen d’un passat que tenia molt més interès i imaginació que el seu present, o potser perquè el transporten a llocs d’on més valdria no haver-ne sortit mai…
però si bé els homes tenim tendència a donar la culpa de les nostres penes
a les grans hecatombes, la veritat quasi sempre s’escriu amb minúscula
el problema és que el meu cap també sap que no pot mirar a la llunyania per cridar fort la seva pena… sinó que ha de mirar endins i renyar al passerell que s’ha deixat les portes del record obertes
* la frase que avui subscric del tot és exclamació a La pell freda Albert Sánchez Piñol
Comments (3)
La pell freda és un llibre molt interessant i aquesta frase trobo que és molt encertada.
Ai, les fotografies… Jo les tinc o ben lluny (perdudes gairebé) o ben a prop (a la vista de tothom), però a mig camí, no, mai.
Si et serveix de consol la meva habitació es deu semblar a la teva weno i a la de la gran majoria, jeje. Això si que més bo que una habitació desendreçada… és sempre una excusa perfecte per no fer altres coses :P