despertador, dutxa, bossa, llibre, claus, tren, metro, caminar.. i veure que encara falten deu minuts per poder passejar abans d’arribar. El trajecte ja l’he fet un munt de vegades en aquests dos mesos i escaig, però sempre amb tant poc temps que no puc esbrinar ni on sóc d’aquesta gran ciutat que encara no em conec. Decideixo, doncs, donar la volta a l’illa de cases.
giro la cantonada
un pas, una mirada als edificis, estupefacció, una mirada als edificis del davant, sorpresa, topar contra un home cigarret en mà, ho sento, obrir més els ulls, seguir caminant intentant tancar la boca. Em sento estupefacte i, alhora, estúpida de no saber el que sempre hi ha hagut en aquest carrer. Perquè el conec massa bé per no saber-lo ubicar tant sols un carrer més enllà del meu destí dels últims dos mesos i escaig.
em quedo a l’altre cantonada observant el carrer i trobant-li les mil diferències que un carrer com aquest pot tenir depenent de si és de dia o si és de nit. Ara ja puc dir que el conec de les dues maneres, i la vida que em pensava que tenia de nit passa a ser purament anecdòtica.
arribo tard a la cita… però continuaré girant més cantonades…
Comments (3)
Aquestes metamorfosis son realment curioses. A mi em passaba amb la zona del Poble Nou.
Be potser no era nomes x la nit, i el meu estat tb influia jeje xo la metamorfosi hi era igualmnt
Descobrir noves cantonades sempre va bé :) és divertit i màgic a la vegada… et pots quedar encantat/da amb qualsevol carreró dels antics, per què has vist que aquest no és com els altres… Potser no hi ha res de diferent, però tu li trobes aquell «punt». Dia, nit, tarda, matinada, vespre… Sempre és un lloc nou, tot i que sigui el mateix de cada dia. I això agrada. Fa que et tornis lladre de les hores, i fada per transformar-ho tot…
ay*..