fa dies que no observo el que passa pel carrer. Per tant, fa dies que no coincideixo amb persones abrigades que tornen a casa a les quatre de la matinada, ni que m’enfonso en les butaques dels cinemes entre les seves escenes, ni que concentro la vista a la llum que apareix a una finestra imaginant el seu sopar, ni que m’embadaleixo amb tres maletes vermelles que marxen, ni que m’endinso en les històries que m’expliquen les paraules escrites, ni que comparteixo taules i sacrifici amb els llibres de la biblioteca, ni que viatjo en les ones de les cançons ni em dansen els somriures davant d’una cervesa fresca i un cigarret fumejant, ni passo hores al balcó davant la lluna mentre la nit m’abraça, ni penso excessivament amb les coses que m’envolten…
aquests dies he estat mirant-me el melic, observant-lo i disfrutant-lo. I m’ha agradat. Molt. I encara que el carrer em reclama… no descarto tornar-ho a fer…
Comments (8)
Mirar-se el melic no és dolent. Jo ho faig molt sovint. I sovint també vull una mica de soledat, per poder escoltar-me a mi mateix. Molta gent no ho entén. Diuen: «Per què no surts d’ una vegada?? Si no tens res a fer!!!» Igualment, pensa-t’ ho. No deixis de banda totes aquestes coses que enumeres. Fa dies que no observes el que passa pel carrer… i el carrer fa dies que no t’ observa. Surt una mica, quan en tinguis ganes. Et sentarà bé!!!
Un petó!!!
Jo també he estat mirant-me el melic durant un temps… I, què vols que et digui, m’ha semblat molt avorrit, en el fons. Sempre és el mateix forat que no du enlloc, que està allà al mig de la panxa i que, dia rera dia, segueix essent igual de rodó. Conclusió: potser, de tant en tant, val la pena mirar-se’l, però poc, perquè massa, cansa i avorreix. És més interessant el que passa al voltant del melic. I, més encara, el que passa fora del nostre cos.
I és q si no et mires el melic ara, quan ho faràs? sempre falta temps per tot, però sempre hi ha temps per tot…. :p
Demà ja et tornaràs a perdre en la nit… buscant akell somni de xocolata regalimat de somriures, curiositats, personetes i vides, engolides per uns ulls grans i oberts…. els teus…
petó… :)
Em penso que t’entenc tan bé…
Són bona cosa, els melics. De bon mirar.
Com dic a vegades, val més mirar-se el melic ara que no pas quan siguis més gran. Ja que, a vegades, de gran hi ha gent que no aconsegueix veurese’l ;)
olé olé! així m’agrada! que de tant en tant ja és bo mirar-se el melic dona! guadeix-lo i que el gaudeixin ;) Un abrassu maca!
I a mi que m’encanten els melics :) és una part del cos força interessant, és com una marca no massa explorada. Crec que s’ha de fer, de tant en tant, parar-te i mirar-te’l bé, reconéixer-lo i així després les eixides al balcó, els passejos a la nit i la placidesa d’un capvespre amb una cerveseta fresqueta i un cigarret tornen a prendre el sentit de la benaurança. :)
PD. perdoneu però la deformació professional em demana una resposta : Jo creia que «melic» només ho utilitzàvem al PV , creia que a catalunya gastaveu la variant «ombrígol» ? :)
abraçades