m i t j a n i t

ahir vaig emprendre la meva quasi hora de tren per portar el meu últim treball (per aquest mes) que m’ha fet suar davant l’ordinador tardes senceres. Era un bon dia.

però a l’hora de fer el canvi de tren m’ha sobtat l’escalfor que sentia i la remor de l’aire. Uns passos més enrera, enlairant la vista, i vaig la columna de fum. Penso que no pot ser que hi hagi un altre foc, que aquesta merda de calor ho matarà tot si no s’atura i que més valdria haver baixat a l’altre parada. De cop apareix una altra fumerada a l’esquerra, i flipo literalment per la rapidesa que està agafant, pensament tallat en sec quan ja veig aparèixer la tercera. Em moc cap a la dreta desfent-me de l’edifici de l’estació que em tapa la vista a la muntanya i veig tant de fum que no reconec als arbres. Una mica més enllà la cendra ja ens arriba. El dia ja fa estona que no m’agrada.

tres helicòpters no paren de fer viatges: agafant aigua, llençant-la, una vegada darrera l’altra, sense pauses. Ens passen per sobre, igual que les cendres i la forta calor, i l’olor del fum i el soroll dels espetecs. Arriba el tren, lent, amb compte, i marxem també lentament, i quasi fins al destí encara reconec aquell gran núvol de fum i foc sobre el poble que em fa abandonar el llibre i enganxar-me a la finestra preguntant-me el perquè de tot plegat. Definitivament, no va ser un bon dia.

Tweet