la meva ment avui treballa per lliure, fent-se la interessant, parlant de tot allò que va fer aquests dies i del que va evitar que passés. Com si fos una gran cosa. Es creu la millor de totes, la de les millors propostes i millors resultats, s’ho creu de debò, i això em sembla realment el més greu. La seva parcialitat a l’hora de jutjar els fets de la manera més racional em sembla fastigosa, però també li haig de reconèixer una certa espurna de realitat.
la meva ànima avui viu per lliure, fent-se l’enèsima víctima una altre vegada, parlant de tot allò que no va ser capaç de dur a terme i del que es va haver d’empassar per culpa dels altres. Com si fos sempre l’últim mico en tot. Es pensa que ja ningú no li fa cas perquè els seus resultats no són racionals ni exactes, s’ho creu de debò, i això em sembla realment el més greu. La seva manera de jutjar els fets de la manera més sentimental em sembla poc convenient, però també li haig de reconèixer una certa espurna de vitalitat.
jo, com sempre, estic entre les dues. I mai sé quin és el camí que haig de seguir, o quina barreja fer-ne de les dues perquè l’equitat superi les barreres i els problemes desapareguin del meu davant com la pols amb el vent.
Comments (9)
Exacte, ets una barreja de les dues, de forma inevitable.
Tenen raó. Crec que tothom té dues cares. És inevitable crear-nos-en una més forta i insensible pels moments de més dolor…
Uns dies una, uns dies l’altra. Inevitablement, tu. En el fons, en el fons, ja va bé que sigui inevitable.
Aladern, a vegades és complicat, trobar la pau, eh? Ufff!
És una qüestió difícil. A vegades he seguit les recomanacions de la meva ment i he tingut problemes. Però quan he seguit les de la meva ànima, també he tingut problemes. Per tant, em deixo portar una mica, intentant aturar-me uns segons per escoltar les dues propostes i esbrinar quina és la més adient. Però gairebé sempre acaba guanyant la meva ànima (fa mesos que la meva ment se’ n va anar de vacances… xD).
Doncs jo agafaria la ment i l’ànima aquestes, les tancaria en una habitació, me n’aniria a fer una cafè (o dos) i no tornaria fins que s’haguéssin posat d’acord. Parlant o a hòsties, això ja seria problema seu. I que deixin de tocar allò que no sona, tu.
(Oi que és maca, la teoria? Doncs mai he aconseguit posar-la en pràctica :S).
ostres… jo si fos tu, deixaria que l’impuls actués, l’impuls i l’espontaneïtat, actes reflexe i passionals, crec que en això no coincidiem gaire… però per provar ;) cuida’t maca!
Jo estic d’acord en Joanina, si algú és llegeix que he somiat aquesta nit ho entendrà
Amb la signatura crec que ja t’ho dic tot. Veus Aina com tot es relatiu, em vas dir «sempre tan instructiu» :) (gràcies pel piropo) però ja veus em veig totalment reflectit en el teu post. Es curiós moltes vegades coincidim i llig els teus post i el tinc la sensació de (re)conéixer-los. Allò de bo que tenim és que sempre hi ha un «però» : parcial però amb un espurna de realitat, sentimental però amb un espurna de vitalitat. Mentre hi haja espurnes i peròs crec que anem bé no, Aina? :) besets