el caos ha tornat a la meva ment, laberíntica, per mostrar-me que ell és més fort. Es pensa que no li oferiré cap resistència, però s’equivoca. No sap que he avançat, i amb els passos he après. No vull laberints que em facin perdre. No vull caos on només hi ha d’haver serenitat. Però una cosa és no voler-ho i l’altre (i ben diferent) poder-li fer front i quedar sencera. Per això avui estic escapçada, però no en dos, sinó en mil bocins… i encara no sé si vull provar d’enganxar-me…
-
Filed Under
Comments (11)
Ànims Aina. Més dura la batalla, més dolça la victòria. Segur q val la pena lluitar-hi.
Pel que necessitis, ja saps on som ;)
Espera una mica. Alguns bocins es recompondran sols. Les peces més difícils, ja les enganxaràs quan et retorni la serenor. Un petó
El temps ho torna tot a lloc… i si no… bé… pots dir-ne diversificar esforços. ;-)
Tranquil·la. No tinguis pressa per anar a buscar la goma d’enganxar. Tot arribarà. Plora. Escriu. Riu. Somriu. Mira el cel gris. Endreça un calaix. Fes un puzzle, un de muntanyes verdes, cels blaus i flors pels racons. O no. Però no corris. Una abraçada, maca.
De bocins de rajola Gaudí va fer obres precioses, de milers de punts de colors Lautrec en va fer-ne belles pintures, els grans escriptors han sabut ajuntar lletres per fer-ne paraules que han esdevingut frases de llibres , 73 posts formen part del teu blog, imprescindible, i un dia tots aquests bocins dels que ara parles formaran una nova Aina, la que tu vulguis ser. Una abraçada.
Què té de dolent el caos? …jo visc en un caos permanent, del que només «la lluneta» en coneix l’ordre lògic… el que per la resta del món pot semblar un bestial desordre mental; és per mi d’allò més quotidià ;)!
Fes teu el caos, desendreça’l d’allò més i posa les idees, coses, pensaments allà on et vingui més de gust! Encara que sembli que les coses no s’aguantin per enlloc… sempre hi ha una mica d’equilibri al més incoherent dels caos ;)!
Besets i fortalesa, maca ;)!
Els laberints no et fan perdre, tu et perds en els laberints. Viure, em sembla que en diuen. No és fantàstic, decidir per quin racó aniràs a perdre’t?
Enganxa’ t i lluita, noia!!!! No et rendeixis!!!!
Anims i sort que els primers dias son els foscos
El temps suavitza les coses. Certament que sempre quedarà «algo» allà sota, però el temps t’enforteix… i molt!
Anims maca…a vegades trencar-se és la manera per saber que tenim força suficient per recomposar-nos i aquest descobriment…no és poca cosa.
Estic segura que les forces no et faltaran, tampoc les paraules d’ànim…
Una abraçada ben forta