fa ben poc que vaig passar una bona estona asseguda en un banc d’una plaça. Esperava, com sempre acostumo a fer, però aquest cop esperava a algú. I mirava, al meu voltant, els nens jugant, la gent passejant, un munt de coloms volant, i algú que em destacava de la resta. Una noia envoltada de tres maletes grans i vermelles davant d’un cotxe. I em vaig embadalir. Perquè aquell dia era el de tornada, el de les caravanes a les carreteres per poder tornar a casa, el de la fi de les vacances. I ella anava a contracorrent, ella marxava llavors. Va posar les maletes al cotxe i es va començar a acomiadar de la família, suposo, tota dreta al balcó. I vaig resseguir el cotxe com enfilava el carrer i com les veus s’apagaven quan a ella ja no se la veia. Continuava mirant el carrer volent saber on anava, i perquè, i què hi duia en tantes maletes, i qui l’esperava si l’esperava algú, i per quan de temps se n’anava. Però al fons de tot hi havia enveja, gens sana, enveja pura i dura d’una noia amb tres maletes grans i vermelles. I jo al banc, en aquella trista plaça, esperant com sempre i sense arribar ningú, somiant que vaig dins del cotxe i que miro enrere per veure si la noia del banc encara em mira…
-
Filed Under
Comments (16)
Pensa que potser també tornava…
El que destaca sempre ens crida l’atenció, però potser si continues mirant la teva trista plaça trobes algu especial…
Ja saps a qui portava dintre les maletes…? Recordes Jackie Brown? l’escena aquella que en Robert de Niro li diu a Samuel L. Jackson quin bon maleter que té el cotxe… genial
Saps aina quan vivia a valència ciutat m’agradava anar a l’estació i veure com la gent anav carregada de maletes i s’enfilava en els trens ves a saber cap a on. M’asseia a un banc i em passava hores i hores mirant les exides i les arribades, les abraçades i besos de comiat i de benvinguda i em passava com a tu, m’entrava (jo no diria enveje) ganes, moltes ganes de ser jo una d’aquelles persones plena de maletes que anav a fer un viatge molt llarg i sorprenent. Ara amb el temps crec que algun dia el faré , peró ar ja en seré conscient de perquè vull viatjar, aleshores confonia el viatge físic amb la llibertat, però la llibertat i el descobriment no es troba tan lluny d’un mateix com creíem. No tingues enveja, creus que quan escrius, quan comentes, quan penses i sents no estàs viatjant i descobrint? jo crec que sí, quan hages de fer les maletes ho sabràs i podràs. ;) besets.
A mi sempre m’ha agradat imaginar-me tota la història d’algú amb tan sols uns mintuts de referència, o una conversa d’autobús.
Potser… potser era una traficant de droga que tornava de Colòmbia i esperava el seu contacte per a fer l’intercanvi i finalitzar la missió, que segurament era la darrera abans de retirar-se a les illes Fidji.
O no.
A tots ens ha passat algun cop… voler ser una altra persona de la que gairebé no ens saps res, però aquest misteri del no saber t’empeny a una curiositat envejosa de voler canviar els vostres papers…
M’ha agradat molt el relat ;)!
Una abraçada!
Canvia el punt de vista.
Pensa que potser regressava a la seva ciutat i era ella la qual envejava a la noia del banc,
que no havia de viatjar durant hores
i pot gaudir de la senzillesa d’estar en un banc observant la vida d’altres persones.
per què serà que hi ha vegades que altres persones acaparen la nostra atenció i ens quedem embadalits mirant-les?
No és necessari que em donis les gràcies per alguna cosa que gaudeixo fent.
No has de donar-me les gràcies per una cosa que gaudeixo fent. L’esforç mereix la pena perquè és un plaer llegir-te. Gràcies a tu per escriure coses en les quals em veig reflectida.
Un petó molt fort.
Jo també crec que se n’anava. I també m’hauria agradat pensar el seu destí, d’anar a alguna ciutat nova, conèixer-ne els carrers i les persones i estar-hi una temporada llarga (per això s’endú tres maletes i no una, no?)… Però com a la novel·la de Marsé, «un día volveré»…
És fascinant asseure’s en alguna banda i posar-se a pensar en què fan totes aquell reguitzell de formigues en forma de persona que van amunt i avall, atrafegats cadascun i cadascuna amb les seves cabòries alegries i tristeses. Els neguits i les enveges. Els amors i els desenganys. I de tantes històries que mai no coneixerem, però que estan allà, surant a l’aire, esperant que algú s’hi fixi. I quan algú s’hi fixa, les històries enrogeixen, i enrogeixen tant que de vegades es tornen tres maletes vermelles a punt de viatjar cap a ves a saber on.
…m’encata la imatge que descrius al final. La sensassió de girar-te esperant que l’altre encara t’estigui mirant. O al revés, aquells cops que algú s’allunya i penses «gira’t….»
A mi també m’agrada mirar la gent pel carrer i imaginar-los vides. Abans, quan havia d’agafar el metro tot sovint, mirar els altres passatgers i imaginar on anaven, què pensaven, qui els esperava a casa, de qui fugien, què anhelaven, era la meva manera de no agobiar-me en un trajecte per la foscor que no m’agradava gens.
Sempre somniem que algun dia agafarem les maletes i marxarem. I algun dia agafarem les maletes i marxarem. Abraçades.
la imaginació està molt bé; pensar-hi històries, posar-hi veus, per què no ?
Ostres aina! Quina història més bonica que ens has explicat.
Potser sí que aquesta noia tornava cap al seu lloc de treball desprès de passar les vacances amb la familia.
El final és molt maco. Has pensat que potser aquella noia també tornava a casa? O sigui, que havia passat les vacances allí?
Marxa la noia, el conductor…fins i tot el cotxe…El que no marxarà mai és aquell moment als teus records.
la rutina, arriba un moment, en que t’acaba agradant! de veritat :P Només cal acostumbrar-s’hi. Llástima que a mi no m’agradi acostumbrar-me a res, jajaja.
petons,
aroa