tot el meu dia ha estat una clara referència a tota la setmana, però esclar, amb un afegit: avui és diumenge…
I’m sitting’ here in the boring room
It’s just another rainy Sunday afternoon
I’m wasting my time, I got nothing to do
I’m hanging around, I’m waiting for you
But nothing ever happens and I wonder
les cares de la família no entenen la meva. Ni la meva falta de somriures, ni el meu poc humor, ni el no poder deixar de mirar el plat, ni respondre només amb monosíl·labs, ni no col·laborar amb la retirada de plats i l’obertura de mones, ni anar a rebre els veïns, ni deixar d’estar a la lluna… de fet, em sembla que ni jo mateixa la puc arribar a entendre la meva cara d’avui, la de tota la setmana…
I’m driving around in my car
I’m driving too fast, I’m driving too far
I’d like to change my point of view
I feel so lonely I’m waiting for you
But nothing ever happens and I wonder
però ara no vull entendre res. Ara, el que vull, el que faig, és allunyar-me de la resta del món i sentir la meva tristesa només per mi. No vull parlar amb ningú, només em vull escoltar (que no sentir) a mi mateixa, com un eco, com l’única paraula veritable. Com quan era petita i m’amagava sota una manta, sent tot lo lluny on podia arribar, i em quedava allà en silenci només escoltant el que em volia dir. Però ja no tinc aquella manta.. ara només em tanco a l’habitació i em poso un disc, una cançó, i em canta a l’orella mentre m’enfonso més i més, en el llit, en la meva vida
I’m sittin’ here, I miss the power
I’d like to go out, taking a shower
But there’s a heavy cloud inside my head
I feel so tired, put myself into bed
But nothing ever happens, and I wonder
* em té atrapada en un espiral de repetició Lemon Tree Fool’s Garden, i ja en van cinc avui, i no serà l’última… bona nit
Comments (13)
Ai, maca, pero fins a quin punt t’arribo a entendre!! Però en aquests dies qualsevol veu comprensiva s’anula, ben ho sé…els maleits canvis de humor no solen ser per sempre, però mentres els vius s’eternitzen, el sentiment opresiu que tens adins sembla l’únic important i ningú et pot fer veure la llum al final del túnel…És difícil d’explicar, així que potser millor que calli.
Una abraçada molt forta, d’aquelles que arriben a substituir una mica la «manta».
Pues me hubiera encantado comentar pero es que yo de catalán ni papa la verdad… lu siento :( En cualquier caso gracias por pasarte por mi blog un abrazote muy grande!
Quan volem estar sols, no ens deixen. I quan volem companyia, potser no la trobem. Penso que ha d’arribar un dia en què tot això se solucioni, perquè, si no, d’aquí a un temps, les mantes aniran més buscades que una estufa al Pol Nord. Una abraçada, aina.
A mi em va passar fa poc amb una altra cançó:
I’m all out of faith
This is how I feel
I’m cold and I am shamed, lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I’m wide awake and I can see the perfect sky is torn
You’re a little late
I’m already torn…
Però són només moments. Després canvia i el cel es torna a veure (una mica, almenys) blau. Una abraçada
Espero que la setmana que tot just comencem vingui carregada de bones vibracions, d’aires renovats que t’asserenin l’ànima, t’il·luminin el rostre amb un somriure i que et donin forces per llençar (de moment) la manta ben lluny, arrossegant-te a sortir al carrer per menjar-te el món. Una abraçada assolellada.
Si que passa que a vegades tu mateix no entens perquè et comportes com ho estàs fent. Et veus comportar-te d’una forma específica però ni tu saps perquè. Actues com… per inèrcia.
Per cert… prova de menjar sucre… diu la iaia que va bé. O fruita, que porta vitamines ;)
Desconec que em passa aquests dos últims dies però em sento exactament igual. No podries haver-lo descrit millor.
El pitjor és que a mesura que passen les hores i no canvi d’actitud vaig sentint-me pitjor.
Serà la síndrome després de vacances(postvacacional).
Oblidava dir-te una cosa molt important … cridaaaa
Una abraçada molt molt forta.
….Suant per l’esforç ;)
m’agrada que t’agradi a tu també :)
Hi ha temporades que ens pillen així de sobte i t’entenc molt bé quan els convencionalismes familiars ens fan estar on no tenim ganes d’estar-hi. El millor és complir com lillor i més aviat es puga. Saps una passejada pel camp mentre sents el solet que t’escalfa també va molt bé. I si ara et sents trista doncs gaudeix també de la tristesa però no deixes que ho ompliga tot. La tristesa tan sols és una acompanyant més i de tu depén que siga bona o dolenta. Vinga agafa la manta i posa’t a ballar amb ella :) un beset de sol
Jo em sento com et diu l’Isnel, quan vull companyia, no la tinc i quan no la busco en tinc massa.
Avui també és un dia trist.
aiii jo també entenc el que et passa. mhe posat la cançó i tot, m’han donat ganes d’escoltar-la.
fes cas de lo del sucre i la fruita que les iaies solen tindre raó… encara que no ens agradi donar-li-la.
besets i una abraçada forta i acolxadeta
De les repeticions que fas del que escric te’n faré tot un llençol recobert de petites llums, desitjos, esperances, i l’amor que et falta, perquè t’hi amaguis, i et vagis fent forta…
un petonàs!
nomes dire… bona nit maca, que jo tambe hauria d’estar sota les mantes.
petons,
aroa