passejant-me entre fulls inconnexes de paraules buides em vaig trobar amb una joia. Me’l llegeixo i em quedo mirant el buit. Me’l torno a llegir i em miro a mi mateixa. Busco entre les línies i veig el que llegeixo i, més endins, veig la meva ombra. Us deixo aquests versos aquí, i vosaltres feu-ne el millor ús possible: endinseu-vos-hi
Comiat
El bar ja quasi buit.
Soroll de gots que es renten.
L’haixix, ja consumit,
i el tabac que ha sobrat,
escampat per la taula.
La música, sonant
debades, poca-solta.
I tu, que em dius adéu.
I jo, que -derrotat-
ja no sé retenir-te.
– Cambrer, quant és?
– Què hi té?
– La fi d’un gran amor… i vuit cerveses.
* el poema és Comiat d’en Josep Miquel Servià, i avui l’he hagut de plasmar aquí perquè m’ho demanava a crits de fa dies…
Comments (10)
La poesia ja ho té, això: que et fa mirar endins. Perquè els arbres, la llum, les aigües i els cels els veiem sempre que volem.
Un poema que em fa pensar en una carícia molt trista.
Una abraçada.
Ups..aina, que bó que l’hagis compartit. Cada cap de setmana penso que els cubates han pujat, serà que em cobren alguna cosa més? petonet
Ja m’hi he endinsat. Molt bo. Gràcies per penjar-lo. Costa trobar poesia, que sense perdre el que ha de ser, sigui tan clara d’entendre.
l’últim vers, incloent-hi les cerveses, acaben de donar-li el toc amarg que ens hi fa reconèixer. gràcies per compartir-lo. una abraçada
Poc a poc ens descobreixes petits tresors… i és que quin millor tresor que un bon llibre?
Els amors no s’han de retenir, potser ni tan sols s’han de tenir, s’han de viure. Potser el final d’un gran amor, pot ser el preludi d’un altre amor encara més gran. No ho sé…
Les tragèdies també són belles. En llegir el poema he imaginat una taverna de lisboa i una dona cantant fados. Un lloc idoni per un comiat com aquest, a dos passes l’oceà…
Abraçades.
Preciós. Molt maco… La última frase és genial…
Només em falten les vuit cerveses…tot i que sembla que de vegades mes que deixar anar algú…el que s’ha d’alliberar és un mateix.
Abraçades maca!
La força, l’extraordinàri d’aquest poema són el primer i el darrer vers, són el que el fan colpidor. Gracies per deixar-nos-lo llegir i compartir (com diu en Joan)