m i t j a n i t

vagarejo per carrers desconeguts; avui he decidit perdre’m en una ciutat estranya. Però els passos em guien i la remor de la gent m’empeny. Busco la soledat però qui em troba és la companyia. M’assec a l’escala de pedra, freda, però càlida a la vegada. Les notes que envolten la plaça m’inunden i decideixo escoltar-les i (re)descobrir-les. Feia massa temps que no tenia una sensació com aquesta, només veient infinitat de rotllanes dansant al voltant dels abrics. La seva vitalitat m’ha xiuxiuejat a l’orella i la meva ànima ha volgut enlairar-se per ballar amb ells. Llàstima que vaig oblidar les classes de l’àvia dels diumenges i les meves espardenyes s’hagin quedat petites. Però tant se val, perquè des d’on sóc danso amb ells, i sento les seves mans amb les meves, i els meus salts s’acoblen amb els seus. Com les seves rialles, el seu bon humor, la seva escalfor. Potser per això ja no tinc fred en aquesta pedra. La música calla sota un intens visca i jo m’apago amb ella, retornant a la meva solitud i a l’aire fred del capvespre. Almenys, per uns minuts, m’he sentit part d’aquest món.

Tweet