m i t j a n i t

aigua. Penso en aigua, últimament, i veig molt més que aquell líquid transparent amb què amaneixo les menjades, o aquell que em sala els llavis entre les seves onades, o aquell que em condueix en una petita barca de dos rems mentre dono menjar als ànecs. No. Últimament l’aigua és realment una font de vida, un reialme ocult amb tot de personatges que es vesteixen de les mateixes aigües amb que estan fets. És un país on hi habiten princeses amb grans vels platejats que treuen el cap del seu medi convertint la seva cabellera en les eternes ones que ens acompanyen en els nostres viatges per mar. On els prínceps poden sortir dels pous i moure roques gegantines i pesants per deixar-se caure als prats verdosos en forma de gotes o de rierols juganers. Llàstima que aquests que habiten les profunditats no tinguin ànima, i només l’aconsegueixin casant-se amb un ésser humà. Bé, de fet, potser no és una llàstima, sinó una virtut: a vegades, el fet d’haver de carregar amb una ànima fa més nosa que servei. I això ho ha comprovat la deïtat fluvial que va aconseguir sortir del seu regne per poder aconseguir una ànima, una princesa que es va haver d’enfrontar a un món estrany i a una història d’amor desesperada amb tota la pietat d’una ànima recent estrenada. L’aigua, amics, sempre està envoltada de misteris.

* turbada per les aigües on habita Ondina De la Motte Fouqué

Tweet