potser és perquè molta gent parla de llibretes, últimament, però avui les lletres se’m rebel·len a més no poder. Potser és que em demanen que elles també en volen tenir una, de llibreta, per poder-se guardar i sortir quan sigui el millor moment. Bé en tinc una de llibreta, jo, de ben maca, i blava, per seguir la tradició de les altres dues que li van fer d’antecessores. Però vés per on que ara, quan la miro, només li veig la pols que guarda. I on s’han ficat les lletres? Potser han demanat vacances, perquè ja ningú se les llegia, i estan passejant-se per algun llibre de contes amb princeses que viuen a castells o pels contes d’en patufet amuntegats a la taula a punt per ser regalats a cert nebodet d’algú. Qui ho sap si tornaran d’allà on van sortir, les paraules. Crec que ja les trobo a faltar. I ben mirat la culpa és meva, i només meva, que les he abandonat de ja fa dies, fent amuntegar pols a la llibreta que sempre m’alliberava i sempre em rebia alegrament. Potser és que el fet de plasmar-hi segons què em fa més por que respecte, o potser és que només hi he perdut la pràctica.
-
Filed Under
Comments (9)
A la llarga, estaràs contenta de tenir aquestes llibretes, ja ho veuràs. Una vegada, una amiga em va dir que, quan va fer trenta anys, les va cremar totes. Jo no ho faria mai. I n’escric des que tenia 12 anys!
Jo no sé què faria sense les meves llibretes, gairebé totes escrites quan encara no tenia ordinador. De tant en tant els hi dono un cop d’ ull, i trobo coses que pensava que s’ havien perdut en la nit dels anys. I també, de tant en tant, torno a escriure qualsevol cosa, suposo que per esbrinar si encara recordo com s’ escriu a mà. És molt maco obrir una llibreta i trobar-te amb un munt de records, guardats, esperant…
dona, si tens una llibreta i no t’agrada el que hi ha… es tira i prou. pero la pràctica no es perd mai, de veritat.
petons,
aroa
jo també tenc moltes llibretes, sense acabar, acabades… No les vull tirar perquè sovint hi torn.
Veig que molts aficionats a les llibretes tenim blogs, això està molt bé, així segur que no perdrem la pràctica ;-)
Escriure va bé, fa pensar més. Però com tot, pot anar per temporades, que a vegades ens vingui més de gust o ho necessitem més que altres. Jo més que llibretes faig servir petits fulls solts, dels que es poden perdre!
(I parlant de lletres, ¿com es fa això de que a l’adreça de Lamevaweb.info/ enlloc del número hi tinguis les lletres del teu nom?)
Jo no tinc lllibretes. Els meus pensaments estan escrits en fulls blancs que després queden escampats per casa; i al trobar-los, després d’un munt de temps, em fan «somriure» o «plorar».
Moltes vegades deixo d’escriure ja que em sembla com si em repasés mil vegades el què i no trobés la solució als problemes. Com si el full blanc en que escric m’evités veure les solucions…
A mi m’encanten les llibretes, sobretot les de tapes dures, amb fulls blancs. Sento una espècie de reverència davant del full en blanc que em convida a deixar la meva emprenta. Fa temps, però, que no escric en cap llibreta, fins i tot, gairebé no escric a mà i, la veritat és que ho trobo a faltar. En allò que escric a mà, sempre em reconec, sigui bo o dolent. De vegades, quan veig les lletres que van sorgint una a una a la pantalla, dubto que les estigui escrivint jo… Complicat que és un.
escrivint a mà tardes molt mes, la cual cosa fa que penses més avans i mentre escrius
L’arribada dels ordinadors —com ja s’ha dit aquí— va suposar l’enterrament de moltes llibretes. Jo, desprès de temps de no fer-ne servir, ara, sempre en porto una de petita al damunt. M’és summament útil per atrapar aquelles idees, que desprès cal recordar.