fa uns quants dies que cada vegada que obro els ulls i el dia em saluda un munt d’imatges em passen per davant com si fossin una pel·lícula. Crec que això de recordar els somnis és una cosa que va a temporades, i jo, en aquesta última, sembla que dormi en un cine.
moltes imatges em porten records, d’aquells memorables, d’aquells que voldries guardar ben bé sota un munt de candaus perquè no s’escapessin (mai) més. Però aquestes són les que més ràpid volen, fent-te veure que ja fa temps que van marxar i que ja fa temps que les vas perdre de vista. Però servidora no accepta aquestes negatives, i la mateixa pel·lícula passa pels meus ulls cada nit, amb diverses versions, però amb els mateixos protagonistes.
algunes altres imatges són d’aquelles que una persona sense gens freudians és incapaç d’entendre, sincerament. Per tant, arribo a la sana conclusió que tampoc són interessants com perquè me n’hagi de preocupar, i ells mateixos se’n van amb la mateixa facilitat que han vingut. El seu no record fa les coses més fàcils.
però la imatge que avui em fa anar de corcoll és una amb un marcat accent actual. Una on el meu nom no apareixia a les llistes plenes de lletres formant persones, on jo em feia indefensa al no veure’m reflectida en aquell munt de papers, però sobretot quan la dona que m’ajudava a buscar-me em deia: «no hi ets, tu no existeixes«. I se n’anava altra cop cap a la seva taula a seguir fent la seva feina de funcionària. Jo seguia observant una i altra vegada la maleïda llista i no, no hi era. I me n’anava a casa amb la seguretat que la meva vida era un somni.
