m i t j a n i t

una taula, acomodant-me en un seient ple de coixins d’allò més còmode, envoltada de persones amb qui poder compartir dues hores i una conversa. Una cervesa, al davant, buidant-se a poc a poc, com les paraules, que flueixen davant meu i al meu voltant. I els somriures, que les acompanyen, dansen una i altra vegada en una coreografia de diversió. Podem parlar de tot, més no d’allò que porto fent tota la tarda, sisplau. I no cal advertir-ho, ja prou que ho saben, només mirant-me. Dues hores per poder oblidar la pròpia vida i viure’n d’altres a través de les paraules, de la conversa, quan caço al vol muchos lobos caperucita, i no puc fer res més que picar un ullet a les circumstàncies per permetre que l’escolti ara. Els voltants es fan cada vegada més grans, més poblats, on les converses s’entrellacen les unes amb les altres fent nèixer històries increïbles i sobrenaturals. I per avui ja n’hi ha prou, que el cansament sempre passa factura. De tornada a casa passejo per carrers buits, però plens de nit, tots mullats per la humitat que desprèn un fred que m’encalça i m’abraça. La bufanda dóna una altra volta al meu coll, i jo li agraeixo. Em creuo amb una persona, només amb una. La seva jaqueta l’abriga amb força, i les nostres mirades es troben intentant pensar qui deu ser l’altre. Però el perdo aviat, i els meus pensaments es centren amb el cigarret que m’he encès per poder arribar fins a casa bellugant alguna cosa entre els dits. Dues hores fa que feia el camí contrari. El llenço, apagant-se en un bassal, i entro a casa. El meu llit m’espera.

Tweet