m i t j a n i t

avui no he sortit de casa: he estat tots els minuts que comprenen aquest dia entre les mateixes parets. Crec que ni tant sols he sortit al balcó. Potser és la falta d’aire pur el que em fa tenir la ment emboirada, potser són les hores d’estudi sota una bombeta o potser el fet de tenir una part del cap viatjant per espais siderals de la imaginació mentre l’altre treballa.

i és que la ment sempre es belluga, encara que el cos que la guarda sigui enormement passiu, i encara que tot se li posi en contra. A vegades, aquesta ment meva em vol jugar males passades, fent que no sàpiga si el que penso és fruit del desig o fruit de la nostàlgia. Massa a prop i massa lluny, jugant a estirar la corda sempre tensada que tinc per columna vertebral. Arriscant-se a que aquesta es trenqui o s’autoimmoli deixant-me en l’evidència de no saber quin camí triar. La seva lluita continua, ara, demà, però jo intento mantenir-m’hi al marge per por del que pugui succeir, del qui pugui guanyar.

però és en dies com els d’avui que hauríem de fer veure que som humans, i no pas simples màquines rutinàries que només fan el que els hi preveuen. O potser és això, el que significa ser humans?

crec que serà millor que obri la finestra, així potser la lluna podrà acaronar-me, com el desig em demana i la nostàlgia em recorda rossegant-me per dintre. Potser ella té alguna solució per aquesta nit, per totes les nits, per mi…

Tweet