pensava en com seria trobar-me amb una bombolla de sabó, d’aquelles que feia de petita des del meu balcó, i la mirava voleiar per sobre les teulades fins que la meva vista la perdia…
seria una cosa màgica, sens dubte, un fet inesperat que faria sorgir en nosaltres una espurna de tendresa inusual en els temps que corren. Veuries aquella rodona perfecta i transparent, amb aquella lluminositat en un extrem, com a cada empenta del vent es mou i deixa anar una mica d’aigua o una gota de sabó… sense que això la faci canviar massa.
ens veuríem a nosaltres mateixos, reflectits en una esfera que algú ha construït expressament per nosaltres. I no sabríem que, l’algú que ha tingut la delicadesa de bufar a través d’aquella circumferència, està observant la nostra mirada brillant davant el moviment atzarós d’una (simple) bombolla de sabó mentre pensa que aquell instant realment ha valgut la pena, pensant que el seu simple gest ha propiciat que tu tinguis un bon dia.
i llavors encares la resta de les hores d’una altra manera, amb una altra mirada, no deixant-te perdre cap detall d’allò que passa al teu voltant, no fos cas que et perdessis un altre instant màgic com el que has acabat de viure amb una cosa que feia temps que ni veies ni senties i, no obstant, sempre ha estat allí… i t’haguessis de perdre el moment en que es fon entre les branques d’un arbre… per poder néixer altra vegada dels llavis d’algú altre…
Comments (6)
Trobar-te amb aquesta bombolla de colors irisats seria com quan et trobes amb un “angelet” d’aquells que volen i no saps d’on vénen ni a on van. I fins i tot et podria inspirar un poema com ara aquest, que vaig escriure quan no sabia escriure i mai no en sabre prou per dir tot el que vull dir
Carícies, pensament i projectes, enyorats de no tenir-te, van diluint-se lentament dins el pou de les ertes defallences. I de sobte, el prodigi: al tenuíssim contrallum, un angelet de cervellina s’instal·la, delicadament, entre tu i jo i el record, ja cansat de volar entre tanta gent esquerpa i massa apressada. Em mira i jo me’l miro. I es fa verb quan me’l vaig meu, i el converteixo en un vers molt breu d’una paraula tota sola: t’estimo.
Que tinguis un bon dia.
I llavors ets sorprens a tu mateix, construint a casa un aparell per a poder fer bombolles. I et pases una bona estona bufant i mirant, i acabes el dia del tot feliç.
Jo sempre em quedo embadalida davant d’algú que, pel carrer, fa bombolles de sabó. Ara ja sé per què, Aina. Una abraçada.
oh, preciós, tot! ai quins records, de quan jo escribia en català coses així… l’últim paragraf és genial , m’encanta!
petons,
aroa
nota mental: vindre més sovint per aquí, jejeje.
Aish…quin regal més maco per a un matí de reis…portar-nos en paraules la mateixa il.lusió d’una pompa de sabó. Ara, si tanco una mica els ulls, segur que la puc veure surar per la meva habitació…
Petons i pompes de sabó.
PD.Preciós també el poema Perejoan.
Em sembla que algú t’ha regalat un poema, aquest matí. Busca’l bé.