un nou dia, un nou any, una nova oportunitat. Avui miraves la televisió i totes les imatges es centraven en una única cosa: ensenyar la vida, la que ens queda i la que comença. Ens han mostrat les diverses festes de cap d’any a diferents parts del país i del món mundial, des del racó oposat a casa nostra fins al poble del costat. Però també hem pogut veure aquells nens que comencen un nou viatge en un món que els hi és desconegut i, que es desenganyin, els seguirà sent desconegut quan creixin. I que fem nosaltres davant de tanta informació? No sé pas que heu fet, però jo només he pogut seguir menjant el dinar de la meva àvia, deixar d’interessar-me per les vides alienes i centrar-me en la meva nit
poco me importaba cómo pasaramos la noche, la cuestión era precisamente ésa, no preocuparse, no pensar…
no va tenir res d’especial, i això és precisament el que la fa especial. Però a mi el nou any m’entristeix. Veig dotze mesos davant meu i els veig buits, sense sentit, com una pròrroga que no he demanat i no em pertany. Potser és que no reconec les oportunitats quan me les trobo davant i per això perdo tots els trens, vés a saber. De tota manera, ja m’agrada la idea de no preocupar-me, de no pensar… només caminar… i comprovar que les vistes aconseguides des del camí ja valen la pena per si mateixes.
* llegint Cuatro Amigos David Trueba
Comments (2)
M’ha agradat la teva metàfora de «només caminar i comprovar…». M’ha fet pensar i he arribat a la conclusió que «només caminar», encara que sigui inconscientment, també implica preveure: portaré les sabates adequades? m’hauré d’abrigar? tindré calor? passarà algú més per aquest camí? cal que m’endugui aigua per si de cas? o una taronja o un grapat d’avellanes per si em ve gana? sentiré ocells? trobaré una casa per aixoplugar-me si plou? agafo una llanterna per si es fa fosc i encara no he tornat? Caminar, per tant, per si mateix, ja implica viure. Està bé, molt bé. Una abraçada.
Dotze mesos buits per omplir, per així, si la vida ens dóna uns altres dotze mesos, poder mirar enrere i veure tot el que has fet, tot el que has caminat, tot el que has viscut i mai ningú podrà treure-t’ho.