m i t j a n i t

Hi ha dies on les coses que penses no es poden fer realitat, per més que ho vulguis o per més que ho intentis, és impossible. I també hi ha altres dies on la teva imaginació és tant gran que pots arribar a convertir la teva vida en alguna cosa més que la teva pròpia vida. És que m’han fet pensar, altre cop, en mi i en el meu voltant. On sempre hi ha coses que et poden sorprendre, encara que no les pensis tu ni te les vulguis inventar. Sempre pots arribar a trobar alguna cosa, persona, objecte que et recordi allò que realment vas ser, i que no fa massa temps que ho vas deixar enrera. Massa vegades necessitem que ens ho recordin, ni que sigui indirectament, necessitem que ens diguin allò que massa vegades ens hem dit nosaltres mateixos en un atac de narcisisme. Vull deixar de pensar, per un moment, en mi. Vull començar a viure, directament, allò que el camí em deixi. Vull començar a creure en les coses per si mateixes, i no pel valor que jo els hi dono… Difícil? segur. Impossible? no del tot. Perquè haig de saber veure que els trencaments no ho trenquen tot, ni la confiança; i que la soledat és allò que només veiem quan la desitgem veure, encara que no sigui cap mal tenir-la al costat en alguns moments; i que per molt que desitgi passar la última nit de l’any tancada a casa anant a dormir a les onze (cosa que algun any espero fer) haig d’entendre que hi hagi algú que la vulgui passar amb mi. De tota manera, no vull perdre la meva imaginació ni la meva capacitat de somniar… perquè sense això la vida seria més trista, més encara de lo que ja és. I això no ho puc / podem permetre.

Tweet