A vegades passem tant de temps sabent-nos nosaltres cada cop que ens mirem al mirall que no ens reconeixem quan algú ens crida. Ens costa desprendre’ns de la nostra imatge com ens costa desprendre-la dels altres, cosa que fa pensar, si més no. Ens retrata complicats i compostos de infinites capes, on una és diferent a l’altre alhora que la complementa. Tu ets una persona, individual, però amb moltes cares, una per cada context. Però qui ets en realitat? Ais… totes les nostres personalitats fan cua dins nostre per poder sortir en el moment adequat, i jo em pregunto, com saben quin és el moment adequat per fer acte de presència?
Els miralls enganyen, no ens diuen la veritat, sinó que ens diuen el que volem sentir. Per això busquem els miralls que més ens convenen, perquè no ens volem defraudar a nosaltres mateixos. En el fons som una compactació, som una essència, allò que ens defineix com a tals gràcies a la confluència de la multitud de personalitats. A vegades, però, en perdem alguna pel camí.
A mi m’ha passat amb una d’elles, i avui ho he tornat a recordar fent una ullada als llibres. I és que llegint vaig recordar que a mi m’agradaria saber veure en els dibuixos serps boes que paeixen l’elefant del sopar, però no en sé, jo només hi podria veure barrets, perquè la meva etapa és la de voler explicacions per tot, intentant saber perquè el barret ha de fer por… si és un barret. La resposta no està massa lluny: i és que només hi veiem bé amb el cor, tot el que és essencial és invisible als ulls.
* assaborint El Petit Príncep Antoine de Saint-Exupéry
Comment (1)
Tens molta raó, sovint només escoltem el que volem que ens diguin. El demés ens sobra.