m i t j a n i t

quan portes tot el dia intentant entrar al teu correu i no hi ha manera que la pàgina es mostri és el dia en què saps que hi tens mails nous que vols llegir i que en vols escriure un amb urgència. És en aquests moments quan maleeixes en murphy i la seva irònica llista de les coses que quan poden anar malament estigues segur que hi aniran. És en aquests moments quan et recordes d’una formigueta, d’aquelles que veia de petita (és veritat, fa molt que no veig una formiga… maleïda ciutat de formigó…) que duien una gran closca de pipa que algú acabava de llençar, i et preguntaves com carai podia carregar-la ella sola, i perquè li interessava aquella closca, quan tu ni la llepaves i la tiraves amb tot el menyspreu del món per les coses ínfimes. Potser són més llestes que nosaltres, perquè si som alguna cosa (la raça humana en general) aquesta és poc llestos. Que ens mirem les coses amb distància, perquè ho mirem tot des de dalt, sentint-nos superiors, sabent-nos els millors, preocupant-nos per allò que a algú altre li semblarien poc més que minúcies, entenent el que volem i deixant enrere el que no ens interessa, trepitjant fort a cada pas sense molestar-nos pel que ens enduem en el camí, mirant només uns centímetres als nostre voltant per no perdre la nostra referència, perdent-nos en les mirades dels altres amb la nostra (in)seguretat… i tot perquè? perquè caminem sobre dues cames, gran invent. Tenim encara tantes coses per aprendre! el fotut és que encara no ens n’hem adonat, i continuem entrebancant-nos amb la mateixa pedra cada vegada, que cada cop és més grossa i més perillosa. Ens fa falta apartar la boira que ens envolta per poder veure que no, no estem sols. Que les formigues també són molt interessants…

Tweet