el vent, avui, no ha parat de demostrar-me la seva presència fent moure la persiana de la meva habitació. Els seus petits sorolls em feien saber que estava al meu costat, a un pas, només calia obrir la finestra i abraçar-lo. Podia decidir si el deixava passar perquè descarregués allò que pogués dur per mi, o podia donar-li allò que volia que s’endugués ben lluny. No hi he meditat massa estona, però al final he resolt que no fes cap de les dues coses. Almenys encara no. Potser algun altre dia. O potser hauria d’haver obert la finestra de bat a bat i deixar que se m’endugués a mi, i fer-me així descansar de la meva habitació-casa-barri-poble-país i poder viatjar amb ell per llocs indòmits assaborint diferents identitats. El dubte de sempre, la resposta de cada dia. Algun dia pujaré allà on em pugui veure perquè em guiï en un món per descobrir, i així conèixer el que ara resta ocult tot i que ho il·lumini el sol. Perquè, massa vegades, la claror dels seus rajos no ens deixa apreciar el que ens ensenya.
-
Filed Under
Comment (1)
Molt bonic.