I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
a finals del noranta-nou em cartejava amb una noia, adolescent com jo i amb el mateix nom, que vivia a un poble de Mallorca. Era una de tantes amistats per carta de les quals ja no en conservo cap, i és una llàstima. M’explicava un munt de coses de la seva vida en mallorquí i jo n’entenia unes quantes. I un dia, parlant-me de música, em va enviar dins el sobre una cinta de casset d’uns tal Antònia Font. Escolta’ls, em va dir, i ja em diràs si no molen (o algo així). Em van encantar. En col·lecciono cd’s i concerts i fins i tot en tinc alguna samarreta amb un robot dibuixat. Diuen que tinc el primer cd encara editat per slurp!, totalment exhaurit, peça de col·leccionista. I diumenge em vaig mossegar les ungles davant l’ordinador veient-los i sentint-los (malament) a través de ritmes.cat mentre omplien el Liceu de bon rotllo. Quines voltes que fa la vida. Qui sap si la noia mallorquina que ja no és adolescent però que continua portant el mateix nom que jo hi era, allà, i també es recordava de quan em va gravar aquella cinta.
* escoltant Viure sense tu Antònia Font
Comments (4)
Just acabat de publicar l’últim article amb les reflexions de Byrne sobre què és realment la música, des de la portada dels bloc.cat em topo amb un article que ha escrit l’aina al seu bloc mitjanit on explica la seva hist&og…
Jo hi era, jo hi era!! Quina sort conèixer els Antònia des de fa tant de temps! I què maques que eren les relacions epistolars d’abans, quan no hi havia ni mails ni blogs.
Vinc d’un blog en que l’autor té posat el mateix fragment de Viure Sense Tu al seu darrer post. El fenomen Antònia Font ja està transcendint totes les barreres. L’anècdota que expliques m’ha encantat, és d’aquelles coses que et fan pensar ‘jo vaig descobrir els Antònia Font!’. He de reconèixer que els he conegut tard, tot just una mica abans que esclatés el boom AF, però m’han canviat la vida. He anat a tantíssims concerts… L’altre dia et deia que tenia l’espina clavada de no haver vist mai a Lax, perquè jo en realitat no sóc gens de concerts, però amb AF he canviat, i intento (els meus amics i jo) no perdre’m cap concert que estigui a l’abast. De vegades déu n’hi do si ens desplacem.
Jo era al Liceu. No em pensava que fos una gran cosa, però he de reconèixer que mica en mica es va tornar apoteòsic. Et diré el mateix que he dit al noi del blog del qual venia. Hi haurà més Liceus, i espero que al següent hi puguis ser.
Acabo de topar amb el teu bloc intentant fer descobriments de bons blocs per la xarxa…i la veritat, trobant el teu considero que l’he fet el bon descobriment…