en els moments en què cal prendre decisions simulo ser un estruç i amago el cap sota terra. Suposo que és per això que el camí que tinc darrere és tan recte. Cap bifurcació i molts senyals de perill. El que em cal és asseure’m aquí mateix i començar a fer-me les preguntes adequades. I respondre-les, evidentment. Suposo que les escenes sense guió em resulten complicades, alhora que no tinc ni idea de com escriure’n. Curiós. Perquè a vegades també busco el botó per rebobinar-ho tot i recomençar-ho, sabent, en el fons, que no serviria de gaire. Així que acabo pitjant el d’avançament a velocitat lenta per poder copiar-ne els moviments predefinits. I seguir endavant.
-
Filed Under
Comments (3)
Potser t’ho sembla, però generalment no podem passar per la vida sense haver-nos de mullar en algun moment. Mira enrere, i veuràs unes quantes decisions preses, segur.
Jo també faig d’estruç, però precisament el camí no és recte. No pendre decisions també és pendre decisions, les altres les prenen per nosaltres.
XeXu, ho sé, i segurament te’n puc dir unes quantes. però a vegades hi ha aquesta sensació de… linealitat que em posa frenètica ;)
AlegriaDeLaHuerta, totalment d’acord. això de les decisions és més complicat del que sembla, oi? :)