m’ha semblat que després de buidar les sabates d’aigua i escórrer els mitjons m’alleugeria tant que podia volar. No ho he provat perquè m’ha semblat metafísicament impossible, però si em posava molt de puntetes ho podia arribar a semblar. M’hauria enlairat des de la barana del balcó i hauria planejat amb l’ajuda del paraigua fins arribar al carrer esperant no caure sobre ningú. Però he pensat que el més sensat seria canviar-me de roba i embolicar-me amb una manta, com si haguéssim retrocedit uns quants mesos i encara fos hivern. Coses del temps primaveral, suposo. Sort que demà les sabates ja estaran eixutes i podran tornar a caminar, perquè això de volar amb vertigen no és massa recomanable.
-
Filed Under
Comment (1)
Primerament, hi ha moltes maneres de volar, i la millor no és deixar-se caure pel balcó. A mi m’agrada el temps aquest que fa i odio els paraigües. Només són tolerables quan sota d’un hi estàs en bona companyia. Si no, prefereixo mullar-me. I l’endemà ja es veurà.