em venia de gust parlar de tota la neu que va caure dilluns, aquella que ens va tenyir el paisatge i que feia equilibris sobre la barana del balcó, la que ens feia esbossar somriures amb tics infantils darrera de la finestra, la que vam fotografiar com si mai abans haguéssim vist petits cristalls de glaç hexagonals, la que es va posar sobre les teulades i bancs del passeig que ara és casa nostra, la que un dia després es va anar fonent ràpidament fent-nos oblidar que havíem tingut un tros dels Pirineus al Prelitoral, obligant-nos a caminar fent equilibris entre monticles de neu i plaques de gel. Ara encara se’n veu per la finestra, escampada per les zones on hi toca poc el sol, fent-nos perdurar aquell sentiment d’alegria irracional. Quines coses més estranyes per una simple congelació del vapor d’aigua atmosfèric.
-
Filed Under
Comments (4)
Em sembla que tots els que no hi estem acostumats ens sentim una miqueta així. Les novetats sempre ens atrauen.
Per què serà que tot ens sembla més bonic sota una fina manta de neu?
En el fons som com criatures! Hehehe! ;-)
…i un més desprès, el sol els dóna la benvinguda!!