anant a la màquina de cafè en una pausa de la feina he pensat que més que el cafè el que necessitava era sortir del despatx i estirar una mica les cames. Així és que he passat de llarg la màquina i he seguit passadís avall, he baixat les escales, he sortit per la porta i m’he plantat enmig de la natura. He començat a caminar sense saber on anar mentre decidia no mirar el terra sinó fixar-me en els arbres, els edificis que s’hi infiltraven i, sobretot, en la forma dels núvols. I justament avui els núvols només tenien forma de núvol, quina decepció. Suposo que per això he acabat tornant amb un cafè a la mà i les mateixes ganes de seguir treballant, però amb més aire als pulmons. I potser ja n’hi ha prou.
-
Filed Under
Comments (5)
Creu-me que si jo ho pogués fer treballaria molt millor…
Has tornat amb més aire i amb els arbres i el cel i els núvols, que tenen només forma de núvols sempre.
Una abraçada immensa!
De vegades el que necessitem és ben poca cosa. Si treure el cap a fora t’ha anat bé, devia ser el que et calia en aquell moment. No sempre som capaços d’encertar-la així.
És el que té tenir la oficina a la selva amazonica :p
Segurament els pròxim dia els núvols tindran formes :)
Un petó.
Estem condemnats a estimar la natura :)