la qüestió és seguir caminant, diuen, encara que no vegis el final ni sàpigues massa bé cap a on vas. Doncs bé, fem un pas i un altre i encara un més. El més fotut, però, és no saber gaudir de tot allò que hi ha en aquest coi de camí: no sabria dir res de la flora, la fauna, els transeünts ni el color de les meves sabates. I ja és mala sort haver de caminar sense poder gaudir-ho. Però també diuen que sempre hi ha punts d’inflexió a les cruïlles més amagades. Doncs bé, a mi me’n fa falta una en aquest precís moment. No, amb més urgència. Ara.
-
Filed Under
Comment (1)
Aina,
una gran paradoxa, és veritat, això de les rutines. Són útils si es saben portar bé, amb flexibilitat, penso jo.
Sobre el que escrius en aquest post, és interessant. Si no pots gaudir del que hi ha en el camí, és per algun motiu, òbviament. Jo personalment vinc d’una època on no he gaudit res del camí, després d’una cruïlla. Si en saps el motiu, mira’l de front sense por, i el cercle tendirà a desfer-se. Estic d’acord amb en pere, i ho dic per experiència, que la urgència no és bona. I creu-me que t’entenc, aquest sentiment de voler alguna cosa ara, de voler una solució ara, tb el conec…Tot i que a vegades pot ser una fugida endavant.
T’he de llegir més sovint que m’agrada :)