avui he acabat dient que, en determinats dies, fins i tot puc arribar a comprendre les motivacions del nano adolescent que agafa l’arma del seu pare i engega uns quants trets per l’institut. Encara que, de fet, ho trobo horrible. Jo potser canviaria l’arma metàl·lica per la de les paraules i les parets de l’institut per les de la feina, però estic segura que ja em valdria. De nou a dues ja res és el que era. Ja sento el compte enrera.
-
Filed Under
Comments (3)
Ostres, un dia de fúria el té qualsevol, i dos, i tres… suposo que està malament tenir pensaments assassins o magnicídics, però jo tampoc els puc evitar, darrerament hi ha una quanta gent que m’està fent pujar la mosca al nas…
Un bon cop de puny sobre la taula, quatre crits descarregadors i un bon cop de porta! què coi! a treure la fúria, que cosa dolenta fora del ventre i qui diu ventre diu una altra cosa.
La de vegades que m’imaginava calant foc a la meva antiga feina… i treballava en una fusteria! :P
ànims, maca! una abraçada!!!
En aquests cassos caldria canviar l’ordre. Primer hom s’hauria de suïcidar, i després fer l’escabetxina.