el primer bon dia que he rebut aquest matí ha sortit d’un home embolicat dins d’una manta i assegut a les escales de l’estació. Tenia un munt de bosses al seu voltant i, d’entre la roba, només se li distingien els peus i els ulls. No he sentit que ningú li contestés la salutació fins que m’hi he creuat jo. Potser s’esperava un euro, però li he donat un hola amb un somriure. Coses de la crisi, suposo.
-
Filed Under
Comments (3)
Almenys l’hi hauràs alegrat el dia una mica :-)
L’altre dia per diferents temes pensava en això, que potser si tots actuéssim amb amabilitat i bonhomia tot seria més fàcil i tindríem més forces per tirar endavant. No es comença de la mateixa manera el dia si reps un bon dia sincer, i més si és d’una persona que està pitjor que tu… et fa pensar, et fa relativitzar, et fa apreciar. Capficats no sentim les petiteses que ens envolten, els instants que mai més tornaran, aquells granets de sorra que passen amb la brisa.
Bon dia, Aina!
Hi ha «holas» que tenen molt més valor. Possiblement també per aquest home. Jo també ho faig i sempre, quan es dirigeixen a mi, els somric. M’agrada la teva casa a mitja nit :)