entràvem dins l’església amb el cel tapat i els carrers plens de bassals. Un cop dins no ens hem tret la jaqueta. Ens hem assegut i ens hem aixecat repetides vegades. Hem escoltat paraules de gent diversa que venia a dir el mateix, que era el que tots pensàvem. He oblidat el parenostre i les santificacions. I mentre sortíem amb el cap cot i evitant mirant-nos als ulls, en aquell precís moment, en que ell marxava per sempre, ha sortit el sol. Un sol càlid que ho enlluernava tot, encegant-nos i confonent les ombres, fent-nos saber que ja havies arribat.
-
Filed Under
Comments (4)
Vaja… No puc negar, però, que em sembla un text magnífic.
Bon any 2009!
Sempre surt el sol, tot i que molts cops no el veiem.
Bon any, Aina!
:*)
ais q casi no arribo…
doncs això, q sorti el sol a aquest 2009!! bon any!
Em sap greu per la pèrdua. Però com diuen per aquí, el text és magnífic. Espero que el nou any canvii el color que va deixar l’anterior.