costa molt agafar l’auricular del telèfon i haver d’escoltar aquell to amenaçador durant els incomptables segons que triguem en decidir-nos a començar a pitjar números. Més d’una vegada apareix el fragment en que comença a comunicar i ens desperta de l’estupor, fent-nos reaccionar i deixar l’auricular altra vegada al seu lloc. Movem els fulls de l’agenda buscant aquell número que ja hem trobat i que sabem perfectament on és. Mirem si hi ha línia diverses vegades. Ens mirem les tecles numerades perfectament alineades i les resseguim diverses vegades. Fins que ens decidim. I quan s’acaba la conversa i pengem relaxats sabem que hem pres la millor decisió possible, i que hem perdut el temps pensant-hi.
-
Filed Under
Comments (4)
Una trucada complicada, potser? Perquè jo generalment no m’hi penso tant tampoc.
Això em passa molt, especialment quan he de parlar amb mr. Pollastre (El típic emprenyat i malfollat que està de mala llet les 24 hores al dia XD )
Por a… por de… por per… por si… por quan… por en…
Pors en general. T’entenc. No deixis de fer mai la trucada, però.
Doncs jo ahir també vaig tenir una experiència amb el telèfon. Un número que sempre havia tingut al cap i que de sobte va fugir. Vaig provar uns quants en els que ningú em va contestar, però en el primer sí. El nom de la filla de la dona coincidia amb el que jo buscava, però no era ella. A banda, ahir vaig tenir por de fer una altra trucada i vaig acabar enviant un sms de matinada…