fronteres

una mare camina obviant un marrec plorós que darrera seu xiscla frases inintel·ligibles. S’estira de la samarreta i les llàgrimes li rodolen galta avall. Cada dos segons deixa anar un esgarip que no sembla humà. En un entreacte ens ha semblat entendre que cridava todavía estoy muy enfadado: a nosaltres realment ens ho ha semblat. I la mare caminava tranquil·lament davant seu, mostrant un gran equilibri mental i una paciència infinita. Nosaltres, a la primera vegada que ha obert la boca li hauríem tancat sense ni tan sols preguntar-li què li passava. I qui sap si ens hauria anat millor.

Comment (1)