una mare camina obviant un marrec plorós que darrera seu xiscla frases inintel·ligibles. S’estira de la samarreta i les llàgrimes li rodolen galta avall. Cada dos segons deixa anar un esgarip que no sembla humà. En un entreacte ens ha semblat entendre que cridava todavía estoy muy enfadado: a nosaltres realment ens ho ha semblat. I la mare caminava tranquil·lament davant seu, mostrant un gran equilibri mental i una paciència infinita. Nosaltres, a la primera vegada que ha obert la boca li hauríem tancat sense ni tan sols preguntar-li què li passava. I qui sap si ens hauria anat millor.
-
Filed Under
Comment (1)
Bé, el tema de l’educació ho veig tan complicat, això de fer http://mitjanit.bloc.cat/post/814/234136de pare realment és una feina que mai ningú t’ensenya. Com trobar l’equilibri i la santa paciència necessària. Jo mai seria una bona mare, segurament se’m pujarien a sobre i no els podria controlar, perquè en aquests temps que corren el valor de la paraula és mínim i la gent només reacciona a base d’hòsties.