la xarxa és tan gran i immensa que sempre hi trobes sorpreses. Gent que fa anys que ni veus ni hi parles es monten un xiringuito al mig de la dispersió i et troben fent tan sols dos clics aleatoris. Impressionant. I llavors comences converses surrealistes a través dels seus monòlegs per poder conèixer què ha estat fent fins llavors. La vida mai ha estat privada aquí dins. Siguis on siguis sempre hi ha algú que et coneix i algú que et mira. Però jo sempre ho he sabut i mai m’ha importat. Així que hola, desconegut. Endavant.
-
Filed Under
Comments (3)
Quanta raó tens! Qui menys t’esperes, sempre t’acaba trobant! I que et mira! Fins i tot si t’amagues darrere un nom fals, com jo :-D Avui, algú, m’ha fet un susto… Però ja començo a passar una miqueta…
Fa una mica de por tot plegat. A mi m’ha descobert més d’un, i més de dos, i no em sento a gust, però quan em moc per aquí, intento resguardar-me de mirades indiscretes, tot i ser conscient de com n’és de difícil.
Que no et sembli que m’he oblidat de tu, que encara he de pair les teves paraules, però aviat en tindràs unes quantes més de meves. Paciència.
i als (mig) coneguts també hola! oi?
;)