una companya de classe sempre em recordava que no em fes petar els ossos dels dits de la mà perquè corria el perill de patir artrosi al llarg dels anys. Caram. No ho podia evitar, i a cada crec ella es girava cap a mi amb cara de fàstic mentre es tapava les orelles. Ara el que fem tots els del despatx és fer rodar el bolígraf entre els dits. Tenim un ritme acompasat quan ens cau sobre la taula. Ho vaig aprendre fa tants anys d’un company de classe que encara em sorprén que hi hagi algú que se’n meravelli. I avui he recuperat un programa informàtic amb el que tenia la mania de portar-m’hi malament per defecte. Seu, és clar. Però he recordat les classes, i m’he adonat que fins i tot hi vaig aprendre alguna cosa útil.
-
Filed Under
Comments (3)
Però quin plaer que dona el sentir el crack-crack-crack quant es posen bé el ossos :D
Això de tenir artrosis per petar-se els dits no és una llegenda urbana? Ah, i això de giravoltar el boli sobre els dits és un vici. El problema, justament, és que no pots mai deixar de fer-ho, sempre que tens un boli a les mans, gira que gira…
Doncs el que precisament tinc al costat fa un any quan el vaig conèixer també feia molt crack. Em feia por perquè podia ser una de les coses per les que no seguíssim endavant, doncs és una cosa que em fa molt ràbia. Per sort, té més força de voluntat que jo amb les ungles i ha aconseguit reduir força els cricks-cracks. Bufff només de pensar-ho i escriure m’esgarrifa ;)